masos del maestrat

Tècniques de caça antigues

En els racons amagats de la Valltorta hi han —no fa falta que us ho conte—, representades en pintures, moments de la vida dels habitants d'aquestes terres fa milers d'anys. Gran part d'elles representen escenes de caça. L'home tenia que caçar i matar a altres animals per a procurar-se l'aliment necessari per a ell i la seva prole. Per la qual cosa, la caça va ser obligada fins que va aprendre que era més fàcil tenir els animals privats de llibertat i d'aquesta manera poder-los matar sense caçar-los quan li fos necessari. Molt de temps ha passat des de que pintaren els abrics de la Valltorta, però les necessitats de l'home no han canviat. Continua matant per a alimentar-se —es maten conills, pollastres, bacons, corders, etc.— i a més continua matant per diversió. On acaba la necessitat i comença la diversió? La crueltat, és —al menys per a mi— difícil de definir i, per això mateix, tant difícil de jutjar.

Deixant a banda aquestes reflexions, la meva intenció és la de fer-vos uns comentaris sobre tècniques de caça velles que ja han deixat de ser habituals i en conseqüència poc conegudes pels més joves.

Llosetes. Es paraven als llocs on anaven els pardals a menjar. Baix d'un arbre o al recer d'una paret podien ser bons indrets per plantar-les. La grandària de la llosa variava depenent de l'espècie que es volia caçar. Primer s'havia d'aplanar el terreny ja que de no estar ben anivellat l'animalet podia escapar-se —si en el centre es feia un clot, es podia agafar a l'ocell viu—. Després es posava la llosa plana en terra i davant d'ella, a un dit o dos de separació es posava un altra pedra anomenada capçal —aquesta era més menuda i més quadrada—. Al capçal es recolzaven els burxons que aguantaven la llosa. Aquestos eren varetes primes fetes de qualsevol tros de rama —també s'utilitzaven sovint canyes— i n'eren quatre. La llengüeta, d'uns 10 cm. de llargària, tenia una punta plana i l'altra acabava en una mòssa. El puntero podia tenir uns 20 cm. Els dos restants eren els garranxos de baix, més prims i més llargs que el puntero. Una volta tot preparat es plantava la llosa. D'una punta de la llengüeta —recolzada al capçal— eixia el puntero que anava a la part alta i central de la llosa. De l'altra eixien el garranxos de baix que, un per cada costat, anaven a la part baixa. En terra es posava menjar. A l'entrar l'ocell tocava els burxons dels costats i es disparava la lloseta quedant el pardal atrapat baix d'ella. Per a les perdius es paraven d'una altra forma. A la part de baix de la llosa es pessigava la cua d'una espiga de blat. Un cordell d'espart o palma —fins i tot un vímet— lligat a l'espiga passava per dalt de la llosa i es subjectava darrere, a una estaca o a la soca d'algun arbre. Quan les perdius es menjaven els grans de blat, el cordell relliscava per l'espiga i queia la llosa.

Bitxaqueres. Aquest mètode és molt més desconegut que l'anterior. Encara que el seu nom el deu als bitxacs —pardals que queien fàcilment en la trampa— es podien caçar altres tipus d'ocells. Vos puc assegurar que explicar en que consistia no és gens fàcil. Ahir m'ho van explicar a mi i no ho vaig entendre fins que en van fabricar una. Per això he fet un dibuix i a ell vos remet per a intentar entendre-ho. Els que escoltàvem l'explicació qüestionàvem la seua eficàcia per a la caça, però els que ho estaven explicant ens van dir que si anaves a llaurar amb el matxo tot el dia i la berena consistia en una sardina, era tot un èxit agafar un parell de pardalets i poder-los torrar a migdia.

Caçar al mussol. Una nit de lluna plena, allà pel mes de setembre, damunt d'un collet amb poca vegetació i després de fer un molló amb pedres i posar-li una patata amb palletes d'espart enfilades i untades en vesc, se sentia el clàssic "xiuuut" d'una flaüta de canya feta per mans artesanes. M`han contat que és emocionant sentir el cant del mussol quan es va apropant enganyat pel xiular de la flaüta. Si puc, hi aniré algun dia, encara que siga sense posar-li vesc damunt del molló. El mussol no era el objectiu últim del caçador. Aquesta rapaç nocturna s'utilitzava posteriorment per a fer cantar als tords que feien de reclam als paranys. Per mig de dues anelletes a les potes el nuaven damunt de la raqueta i aixina estant el passaven per davant dels gabieros —eren els tords que guardaven en gàbies per a cantar—. El vesc utilitzat per a caçar al mussol i per a caçar al parany es podia fer de varies plantes. Una d'elles és la lonja; es cria pels llits de les rambles i si es talla, la sàvia que ix per la ferida fa unes boletes que mesclaven després amb oli d'oliva i aigua obtenint el vesc —a vegades també posaven pega grega, que és un derivat de la resina de pi, per a fer el vesc de major qualitat. Una altra planta és el vesc; es tracta de una planta paràsita que sol estar en les parts altes dels pins. També el feien del grèvol; quan l'arbust està en plena sàvia —era tradicional fer-ho el dia Sant Pere— s'arrancaven unes tires de pell de la soca amb una eina de fusta, per a després posar-les dins d'un poal d'aigua durant 21 dies. Es rascava la part interior de la pell —sempre en eina de fusta ja que si s'utilitzava ferro eixia el vesc negre—, es netejava passant-lo varies vegades per l'aigua i lo que quedava era el vesc. Amb el vesc fet, s'untaven les palletes d'espart i s'embolicaven amb una pell de cabrit o de conill i... a caçar.

Caçar amb fura. La perdiu i el conill sempre han sigut dues peces claus de la caça en el nostre poble. Els clapits de curricades de xarnegos perseguint a un conill sempre han sigut habituals. Prou sovint —sobretot abans, quan les escopetes no eren tan efectives com les d'ara—, la peça perseguida ha pogut esquivar als gossos i s'ha refugiat dins del seu cau. Llavors entrava en acció la fura. Es tracta d'un carnívor de la família del mustèlids, de cos allargat i molt flexible que els caçadors aprofitaven per a fer eixir els conills encauats. En dia abans d'anar a caçar ja tenien a la fura menjant poc o no gens. Per a transportar-la s'utilitzava una gabieta menuda per a que cabés dins de la motxilla o baix de la jaqueta anomenada banastell. Quan el conill s'encauava, se li posava un cascavell a la fura per a controlar millor el seus moviments i es soltava dintre del cau. Com tenia fam anava més en recel d'agafar el conill. A la boca del cau es parava la sendera —un xicotet filat en forma de bossa—. El conill, esglaiat per la presència de la fura, eixia brument del cau i quedava atrapat dins de la sendera. De vegades la fura era capaç d'atrapar el conill abans de que isqués i es quedava una llarga estona dintre del cau menjant i dormint mentre el caçador es desesperava esperant fora.

Per a acabar he volgut transcriure una estrofa d'una cançó que es cantava anys arrere anant de ronda. Me l'ha dita l'amo de la fura que podeu vore en la foto. Quan li vaig preguntar de quin tipus de casera es tractava, un llarg somriure va ser la resposta.

"Estes festes de carnestoltes
farem una gran casera,
ficarem la fura al cau
i pararem la sendera."