masos del maestrat

Segar i batre

Era un dia calorós, de finals de juny. Les pues de la màquina es mostraven implacables amb els brins de blat. Pasqual havia eixit de bon matí a donar una volta i s'havia parat a veure com segaven un del bancals del seu fill. Estava allí, plantat, veien la màquina de segar i batre i al mateix temps recordant una altre dia, fa ja molts anys, també de darreries de juny, quan ell se'n va anar cap a l'Aragó a segar, amb falç i soqueta. No massa lluny, les campanes tocaven deu vegades per marcar el mig matí. Mil imatges passaven pel cap de Pasqual. Imatges felices unes, tristes altres, nostàlgiques totes elles. Trossos de vida, de la seva vida, que es tornaven a viure recordant-los. I ara se li representava especialment aquell dia de juny del any 36. En acabar de segar els trossos que tenia ací, al seu poble, se'n anava cap a l'Aragó com havia fet anys arrere, però aquest any especialment feliç pel naixement uns dies abans del seu primer fill. La venguda al món del xiquet li donava més ànims si cap per a emprendre el viatge cap a terres del cereal, on es podien cobrar més bons jornals. Els avatars de la historia van fer que no pogués tornar a veure al seu fill fins cinc anys després. Però hi va haver sort i van poder ajuntar-se tota la família sans i estalvis.

Recordava també aquells dies de la seva infantesa, quan encara era tant jove que per a nuar les garbes tenia que ajudar-li sa mare, però segar, segava ja com un home. De bon matí, després de enganyar al cos amb alguna llepolia —els major la regaven amb uns traguets d'aiguardent—, emprenien la feina. Amb la soqueta ben col·locada per a protegir-se els dits de la mà esquerra, la falç a l'altra mà, començaven a tallar les tiges del blat, ordi o lo que toqués aquell dia. Alguns es protegien el braç amb el manegot i les cames i la panxa amb la samarra —aquestes dues peces eren fetes de pell d'ovella o cabra; el manegot es posava al braç dret i la samarra, també anomenada tapanta, era una espècie de davantal per a protegir-se de l'aspror del cereal—. El més segador es solia posar el primer a la dreta i era l'encarregat d'obrir tall. Per la zona de Morella a aquest cap de colla li deien el rei. Ja en plena feina, quan la mà esquerra estava plena de tiges, hi havia que embarrussar. S'agafaven varies palles i donant-los la volta al manoll s'aguantaven amb els dits polze i índex i es podia seguir segant. Som pare li havia ensenyat bé aquesta tècnica. Solia fer dues embarrussades i a la tercera es deixava el falcat en terra. En tindre quatre falcats en un munt formaven una gavella. Per a menjar —esmorzar o dinar—, deien els majors que no hi havia que posar-se a l'ombra perquè, al estar el cos molt calent i suat, podia pegar-te un cop d'aire. Alhora, estant al sol es perdia menys temps menjant.

No fa molts dies, Pasqual havia vist a casa seva el garrot de nuar les garbes. Es tracta d'un bastó d'uns 50 cm. de llargària, de fusta de carrasca, que es solia guardar d'un any a l'altre. El garrot es passava per baix de la gavella i subjectant-la per dalt amb l'altra mà, s'ajuntaven quatre o cinc i formaven una garba. Li ve a la memòria aquelles porques que sembraven de sègol per a poder fer els vencills. Aquella estaca al costat de la porta de l'estable on cordellava les tiges de sègol, prèviament banyats per a que foren més flexibles. Aquells garbons de vencills tapats amb un sac banyat llestos per a ser utilitzats. Al nuar la garba es revoltillava el vencill mitjançant el garrot per a que quedara més subjecta

La màquina de segar i batre es va aturà a la punta del tros. Havia acabat de segar i es disposava a buidar el gra dins del remolc del tractor.

—Bon dia tio Pasqual, vostè valent com sempre, eh!
—Anem aguantant com podem. I ton pare com està?
—No tant fort com vostè però va fent.
—Ja el saludaràs de la meva part. Encara me'n recordo un any que va vindre a segar per a nosaltres amb aquella "trepat" que tenia estirada per un matxo gran. Després de dinar, vaig voler agafar jo l'animal per a provar la màquina i com no en coneixia, va fugir esbarrat bancal avant i va segar casi tota una renglera d'ametllers menuts que tenia sembrats.

Al llarg de tot el bancal quedaven llargues fileres de palla esperant l'embaladora; Pasqual se'n tornava cap al poble a peu, pel camí de les Comes. A les afores hi havia unes eres. Es va parar a contemplar-les una estona i li tornaren els record a ment. Una volta les garbes lligades, es portaven cap als voltants de l'era i s'ha muntonaven formant garberes. Aquells carros carregats a besar de garbes o, en el cas d'un bancal que no es podia accedir bé, l'animal amb samugues i quatre o cinc garbes al damunt. Com l'era solia ser comuna hi havia que esperar el torn per a batre. Arribat el dia, en quant clarejava calia escampar l'erada. Es desfeien les garbes i amb la forca s'espargien entre 8 i 10 cavallons —un cavalló són 10 garbes—. A l'eixida del sol estava l'erada escampada. Llavors calia esperar que el sol escalfés les espigues i d'aquesta manera agafaven l'aspror necessària. S'aprofitava aquesta estona per a esmorzar. Encara pareix que tinga a la boca aquell sabor de les tallades del perol que tan acuradament avien segut guardades per a la sega. Després d'esmorzar, es portaven els animals, i a batre. Ells sempre ho feien utilitzant el trill, aquella peça plana de fusta amb les pedrenyeres a la part inferior. Altres batien a pota. Amb un grup de varis matxos o burros acollats —el ramal d'un anava lligat al coll de l'altre— passaven les vegades que fos necessari per damunt de l'erada. També recorda aquelles cançons que cantaven mentre giraven per l'era. Quan la capa superior de palla ja estava ben matxucada, es paraven els animals i amb les forques es girava la palla, portant dalt la que encara estava sencera i a tornar a voltar. El gra, al estar separat de l'espiga, queia a la part de baix. Després hi havia que despallar.

Davant de l'era, Pasqual rememora aquells anys de joventut. Va ser ací on va fer amistat amb una jove que després fou la seva dona. Els pares dels dos joves s'ajudaven en la batuda. En arribar l'hora de despallar, es posaven tots uns al costat dels altres i, amb l'ajuda de les forques, començaven a portar tota la palla cap a les afores de l'era. En aquesta feina, el que té menys força s'emporta la pitjor part, ja que la palla es va acumulant davant d'ell. Ell es posava al costat de la jove i li ajudava quan se li feia un munt de palla. —han seguit ajudant-se al llar de tota la vida—. Quan ja estava la major part de la palla separada, ajudats pel tiràs i el raspall es feia un munt allargat amb el gra i el pallús que quedava i es començava a palejar per a ventar l'erada. Al caure, el gra pesava més i queia vertical i el pallús era arrossegat lleugerament pel vent i queia unes passes més enllà. Encara té per casa les forques, triances i pales que s'utilitzaven per aquesta feina. Casi pot veure, allà al racó de l'era, aquell cabàs ple de granses —espigues que s'han quedat amb alguns grans— que la seua avia sempre agafava per a les gallines; els porgadors o garbells llestos per a acabar de netejar el blat; els fardells de les taleques amanides; la barcella emprada per a posar el blat dins la taleca i alhora mesurar-lo; quanta feina estalvien les modernes màquines de segar i quantes peces s'han quedat als racons de casa sense saber per a que servir.

El sol començava a escalfar i Pasqual va decidir d'anar cap a casa. Sabia que allí trobaria els seus fills, nets i algun rebesnét. Això era suficient per a sentir-se satisfet. Ell ha sigut durant tota la seva vida una home humil, sofert i treballador; i al mateix temps ha lluitat per tirar endavant ell i els seus, i ho ha aconseguit. Ara, als seus 92 anys està ací, al mateix poble que el va vore nàixer. No sap quan el cridaran, però sap que ho faran; i espera el moment amb tranquil·litat, amb la tranquil·litat que dona el deure complit.

Al número anterior ja vam parlar-ne del segar i del batre. Ara sols us vull presentar unes quantes fotos relacionades amb aquestes feines que no tenia preparades l'altra vegada. Es tracta d'eines que han pogut burlar el pas del temps i, encara que es troben en desús, han aplegat als nostres dies per fer de testimonis d'èpoques passades.