masos del maestrat

Els llums

La energia elèctrica és ja tan habitual en les nostres cases que ens és difícil d'imaginar la vida sense ella. Però no sempre ha segut d'aquesta manera. Llegir assegut a la vora del foc, a la llum d'un cresol, o anar a caçar a l'encesa amb una paella i un sac de teies a l'esquena, són vivències que pareixen lluny en el temps, però estan prop en el record d'algunes persones.

Des de temps llunyans, l'home ha utilitzat diversos mètodes per a fer llum, casi tots basats en la combustió d'alguna matèria. Un d'aquests mètodes -potser el més simple-, són les teies. Són estelles de fusta que es fan de la part interior -cor- del tronc d'alguns arbres. S'utilitzaven sobre tot arbres de fusta resinosa, com el pi, per la seva facilitat de combustió. Aquí es feien d'olivera. Les teies tenien varies utilitats. Per a il·luminar una habitació es posaven damunt d'un engraellat de ferro, anomenat cremaller -també teiera o fallera-, que anava penjat a una paret, normalment prop del fumeral. En els carrers dels pobles, hi havien grans cremallers en les parets o en balcons, que s'encenien per a fer lluminàries -especialment en senyal de festa-. Una altra utilitat de les teies era el fer llum per a caçar a l'encesa. Per a aquest menester s'agafava un sac de teies i una paella vella que feia de cremaller. Es posaven algunes teies damunt i s'encenien. Aprofitant aquesta llum es buscaven els pardals ajocats pels arbres. També s'utilitzaven metxes de vent, construïdes per trossos de rest d'espart -arreplegat quant es feia vell i es tenia que canviar en les sénies-. Si feia poc vent, no s'encenia prou i calia moure-la amunt i avall per a que tornara a prendre el foc i fera llum.

Cresol d'oli.

Una evolució de les teies són les torxes. La torxa és una teia més llarga i grossa que es pot agafar d'una punta i encendre per l'altra. Era més còmoda per a desplaçar-se per dins de casa o eixir al carrer. Es podia augmentar la seva capacitat de fer llum posant-li roba impregnà de resina o altres matèries inflamables en la punta.

Tot açò, que pareix tret d'un conte de la edat mitjana, s'ha utilitzat en alguns punts de les nostres comarques fins ben entrat el segle XX. El nostre terme, al ser bon productor d'oli d'oliva, es va implantar prompte l'utilització del cresol. Encara que en el seu origen era de terra cuita, el més conegut per tots és el de metall. Com tots sabeu, consisteix en un recipient ple d'oli, del qual ix una metxa o ble que encès fa la llum. Basat en aquest sistema de dipòsit de combustible líquid i metxa immergida, hi havien molts tipus de llums diferents. Els més corrents per la nostra terra eren els següents: cresol d'oli, ja esmentat; cresol de petroli, amb el recipient cobert i un forat per a la metxa; llanterna, utilitzada per a eixir pel carrer ja que portava la flama protegida amb una espècie de caixeta transparent; fanal de carro, es posaven a la part posterior d'un carro per ser vist quan anaven per la carretera; quinqué, la flama anava dintre d'un tub de cristall. S'utilitzava dintre de les cases. Encara que la flama anava protegida, aquests llums sempre tenien algun tipus d'orifici en la part inferior i altres en la superior, de forma que es produïa una corrent d'aire ascendent que permetia i facilitava la combustió.

Carburero.

Un altre tipus de llum era el carburero. Els més antics eren de llauna i consistien en dos recipient, un dins de l'altre. En l'exterior es posava l'aigua i en l'interior el carbur. La llum es produïa per la combustió del gas que es desprenia al deixar passar l'aigua poc a poc al recipient del carbur. Després aparegueren els miners, que eren de metall més gros i duraven més temps. En aquestos el recipient de l'aigua anava dalt i el del carbur baix.

Les variants de tots aquests llums eren moltes. Depenent del ús que es volia fer i dels diners que cada família podia gastar, podien ser més grans, més petits, d'un millor material, etc., però es basaven sempre en els mateixos sistemes.

En som molts que ens agradaria una vida més d'acord amb la naturalesa, sense tanta contaminació, més ecològica. Defensem les balenes -que tenim molt lluny- però volem matar les mosques que ens molesten; ens agrada el camp, però ens molesta l'olor del fem per a abonar el seus cultius; voldríem que la central tèrmica d'Andorra deixara de matar als boscos dels Ports i Maestrat, però, renunciaríem a la llum elèctrica?, a les llanternes de pila?. Tornaríem al cresol de l'àvia?. No ho sé. Espero que sabrem, entre tots, resoldre el problema i que no ens fase falta tornar a fer ús, al menys per necessitat, d'aquests llums del passat.

Cresols penjats a la paret. Els tres de la dreta són d'oli. El de l'esquerra és de petroli –el recipient és tancat ja que el petroli és més inflamable–. Aquests feien més fum que els d'oli.
Tres llums diferents. Cresol, fanal de carro i carburero miner.
Llanterna d'oli amb la porta oberta.

Quinqué. De vegades posaven una tulipa per la volta per a que no molestara la llum.
Fanal de carro obert. El recipient que es veu en l'interior anava l'oli o el petroli.
Detall del recipient per a oli o petroli que va en l'interior d'una llanterna o d'un fanal de carro. La rodeta és per a traure la metxa.
Flama de cresol. Aquest feia anys que no enllumenava. Potser aquesta flama està fent esparpells abans d'apagar-se.


Autor: Juanjo Sales

masosdelmaestrat@gmail.com