masos del maestrat

Llaurar

Pau es va despertar, com tots els dies, abans que s'albiraren els primers raigs de sol. La nit anterior havia pensat en anar a llaurar el tros d'hort que tenia a mitja hora de camí del poble. La seva dona, que igual que ell, ja anava per casa, li preparà un parell d'ous fregits i un tros de formatge. Després de menjar-se'ls, va cap a l'estable a on ha passat la nit el somerí castany que tenia. El trau al carrer, el lliga a l'estaca i es disposa a aparellar-lo. Li ve al cap un altre matxo, més vigorós que aquest, que havia tingut ja fa anys, quan ell també es trobava més fort i més jove. Poc a poc, amb la paciència i la meticulositat que donen els anys que portava fent-ho i el viure una vida sense angoixes, mesurant el temps sense rellotge, li va posant les diferents peces a l'animal. Quan ja el té aparellat l'enganxa al carro, li carrega el forcat i cap a la sénia. En aplegar al tros -que no estava massa lluny-, desenganxa el carro al costat de la caseta i posa apunt el forcat. Li lleva el cabessó i el colleró al matxo per a posar-li les ventalles i el coixí. Amarra les barres del forcat a les corretges de les colleres, els tellols passats, la tiranda al seu lloc i a llaurar. Posa la xaruga al forcat per a soterrar el fem que havia escampat dies abans. La terra, ben conreada durant tot l'hivern, estava esponjosa i les pales de la xaruga no tenien cap dificultat en tapar el fem que serviria d'adob per a les patates.

Solc cap ací, solc cap allà, Pau estava acabant de llaurar. Sols li quedava fer les anteres -són els racons que el matxo utilitza per a girar-. En això que se li acosta un home jove amb alguna cosa a les mans.

-¡Bon dia!, hi ha saó o no?.
-Bon dia bo. Pos la veritat és que sí, encara hi ha una bona frescoreta.
-Em coneix?. -pregunto, veien que no em reconeixia.
-Pos no, no caic. Qui eres?.
Jo li explico qui soc.
-Perdona xiquet. Ens fem vells i la vista ja no és la que era. I digues, que et porta per a ací?.
-L'he vist i he pensat en fer-li unes fotos, si em permet.
-Sí home sí, faltaria més. Mira ací a l'hort ja estava acabant però ara pegaré uns solcs aquí al bancal del costat i les podràs fer.

Així ho fem. Amb una mà a l'esteva i l'altra a la tiranda, va conduint a forcat i animal rectes com un fil obrin solc pel bancal. "Bonico" -així s'anomenava el matxo- s'esbarrava un poc al veurem prop amb la càmera, segurament pensaria que era una persona estranya al seu món. Després de fer les fotos, parlem una estona i el deixo. Comprenc que Pau no llaurava en matxo per a ser espectacle per a turistes. Llaurava per que eixa havia segut la seva vida i era feliç continuant d'aquesta manera. Com la tortuga del conte, aplegava lluny anant esplai. Té un motocultor però em contà que quan diu ¡para!, el matxo es para i el motocultor no. Pau ha sigut un de tants homes i dones habituals en el nostre poble i en tots els pobles, que han sabut viure de la terra i amb la terra.

Jo estava capficat en intentar reconstruir vivències de temps passats, quan tots els bancals es llauraven amb forcat -fins i tot, alguns tant estrets que es tenien que conrear amb l'aixada-. Quan el cotxe va entrar a la carretera em sorprengué lo suau que anaven les rodes sobre l'asfalt. Es mesclaven realitat i somnis. Em va tornar al temps actual el clàxon d'un camió que em va avançar i el veure una senyal indicadora que posava CV-10.

Matxo enganxat al forcat, apunt per a començar a llaurar. El forcat o aladre pollegana, és el més habitual al nostre poble. Més amunt, en pobles com Catí, Benassal, Ares i altres de la comarca, es llaurava sovint amb un parell de animals -cavalls, matxos, burros o bous- utilitzant l'aladre. Un dels motius d'aquesta diferència podria ser que en aquests pobles esmentats, les finques no s'han partit tant i són molt més grans. Això feia que pogueren mantenir uns quants animals en l'explotació. A les Coves hi ha més minifundis -en un tros d'hort i un bancalet de blat podia anar tirant una família- i es feia difícil donar de menjar a més d'un animal.

Observeu les diferents peces. L'esteva, dental, cameta i xaruga són de ferro -antigament tot el forcat era de fusta, fins i tot la rella- La tiranda és la corda que eixint de l'anell del cabestre, pega la volta per l'esteva i es lliga al ramal. La peça que porta el matxo al coll és el coixí per a que l'animal no es faci mal a l'estirar. Folrat de pell per damunt i llenç per baix, està rebotit de llana o de palla. Damunt d'ell van les colleres. Són dues peces de fusta -una per cada banda de coll, unides amb tires de cuiro per dalt i per baix- a on van lligades les barres del forcat utilitzant unes corretges anomenades en alguns llocs francalets. Les barres, a la punta, porten uns forats per a passar els tellols -estaquetes d'uns 15 cm. de longitud- que impedeixen que les barres isquen. Hi ha alguns forcats que no porten tellols. Van lligats amb una cadena que ix de meitat de la barra fins a les colleres. La corretja de cuiro que es veu per damunt de l'esquena es diu corretjot o faixa i passa per damunt de la silleta que va a l'esquena -molts llauraven sense silleta-. L'extrem superior de l'esteva, per on s'agafa la mà, es diu el mantí. Del carro em parlarem un altre número.

Home i matxo en ple esforç. A la dreta està la caseta i al fons es veu la sènia. En aquest cas es llaura amb xaruga. Les pales de la xaruga obrin bon solc, però quan la terra està forta es llaura amb rella i orelleres. Les orelleres no giren la terra però es claven millor. Per a portar el forcat per un camí, s'utilitzava la tarranca -tros de fusta amb un forat que es posava baix de la rella per a que aquesta no es clavés en terra-.

Reconstrucció en miniatura d'un aladre per a llaurar amb parell. En aquest, esteva, cameta, camatimó, dental i tascó són de fusta. Rella, argolles i tenella de ferro. La tenella es podia escurçar o allargar per a poder llaurar amb el aladre més pla o punter, depenent del estat de la terra. La rella passa per dins del dental i la pressió del tascó la subjecte. En la foto no es veu bé, però a les dues parts del dental van agafades les orelleres. En un principi eren dos estaques de bona fusta, que eixint cap als costats obrien solc i tallaven l'herba. Després passaren a ser de ferro. Les dues peces de fusta que van a la punta del camatimó s'anomenen clavilles. Els forcats de fusta tenien tota la part posterior semblant. Sols canviava el camatimó, que en el forcat es substituïa per les dues barres.

Aquesta imatge es va trobar en la tomba egípcia de Senn Nedjem, en el jaciment arqueològic de Dayr Al-Madina enfront de Luxor. Fixeu-vos després de milers d'anys els pocs canvis que hi hagué en la forma de llaurar. L'aladre de fusta que em vist en l'altra foto s'utilitzava en les nostres comarques fa sols uns 50 o 60 anys.