masos del maestrat

Els carros

Poc es podien imaginar, els que anaren a picar pedra per a fer la carretera de Tírig, fa ja uns quants anys, que avui, en cara en vida alguns d'ells, ja no podria sentir-se el gemegar de cap roda de carro, que no caldria enroscar cap torn ni prémer cap galga per a baixar per les costeres de "Ropa", que per aquesta carretera —com per tantes altres— no passaria ja cap carro.

Des de que l'home va inventar la roda, el carro no ha parat d'evolucionar fins arribar als actuals mitjans de transport. Carretons de rodes massisses empentats o estirats per una persona, carros per a la guerra com les bigues o les quadrigues dels romans, carretes pomposes per a gent rellevant, carretes no tant pomposes per a les feines del camp o per a transportar mercaderies; en resum, un sens fi de maquines basades en la roda, un o dos eixos i una o dues barres per a estirar.

El modelo que tractaré de descriure és el més corrent per aquesta comarca. Es tracta d'un carro d'una grandària mitjana utilitzat per la gent del camp per a les seves feines i és ben conegut per tots. Porta un sol eix, dues rodes i dues barres per a enganxar un animal al migs. Si en calien més —sobre tot quant es tractava de transport a llargues distàncies— s'enganxaven un davant del altre i formaven una rècula o reata. Fins i tot hi havia vegades que s'ajuntaven un parell de carreters i en les pujades més costerudes doblaven, es a dir, ajuntaven els animals per a pujar un carro primer i després tornaven a per l'altre. La construcció dels carros la feien els carreters que hi havien a la majoria dels pobles. Dos elements són els principals en la seva fabricació: la fusta i el ferro. En els seus orígens era tot de fusta, però poc a poc es van anar incorporant peces de ferro que li donaven més comoditat i fortalesa. Alguns carreters feien tot el carro, es a dir, treballaven la fusta i el ferro ells mateixos. Altres feien sols les peces de fusta i els ferrers posaven les parts metàl·liques.

Per a fer l'estructura principal —les dues barres unides per les teleres i els capçals de davant i darrere i reforçades per les contrabarres— s'utilitzava fusta de faig o de freixe per la seva combinació de duresa i elasticitat. Els artesans carreters la solien portar de la zona pirenaica principalment. Per a fer una bona barra d'un tronc, dos homes amb una serra de dues mans es podien passar hores de suor intentant escuadrar la fusta. Damunt de les contrabarres anaven els varals. Les estaquilles de les baranes o varals es feien de fusta de carrasca que compraven ací. En alguns llocs, al conjunt de format per les barres, capçals i varals l'anomenen escalada. A ran d'açò distingeixen aquest tipus de carro d'escalada del carro de trabuc —carro que porta la caixa basculant i no és necessari desenganxar-lo per a buidar-lo— i del carro de torn. Aquest últim solia portar dos bocois per a el transport de líquids. Anaven penjats amb cadenes i els baixaven i pujaven per mig d'un torn —d'ací el seu nom—.

Una altra peça important del carro i que portava prou complexitat la seva construcció era la roda. La part cilíndrica que va al centre s'anomena cubo o botó. Es feia també de fusta de faig. Pel centre se li fa un forat a on va posada la boixa —peça de ferro per dins de la qual passa l'eix de la roda—. La part exterior del botó es reforçava posant-li el cèrcol de davant, el cèrcol de darrere i el cabasset, i se li feien uns forats on després s'encaixaven els raigs. Els botons es bullien dins d'una caldera amb aigua per a que entraren i quedaren més ajustats els raigs. El nombre d'aquestos variava depenent de la grandària del carro. Les rodes més comunes ací eren les de 16 raigs. Es fabricaven de fusta de carrasca. Del mateix tipus de fusta es feien les trossades, camons o corbes, que són les que li donen la forma circular a la roda. Per a subjectar les trossades entre elles es posava una peça menuda de fusta anomenada torroixo o torelló. Aquesta peça no es veu quan la roda està acabada. Per a rematar la roda es posava el cèrcol o aro de la roda. Una peça circular de fusta o metàl·lica que es deia rodet o rodell servia per a mesurar el perímetre de la roda i saber quina mesura tenia que tindre el cèrcol. El cèrcol es tallava uns centímetres més curt que la roda, i després de doblar-lo s'unien les puntes. Per a posar-lo es tenia que escalfar prèviament, ja que al dilatar-se agafava el perímetre necessari per a que la roda entrés. Una volta posat, hi havia que refredar-lo ràpidament perquè de no ser així, es podia cremar la fusta de les trossades. Fent voltar la roda per dins d'un clot o una pica amb aigua es refredava el cèrcol i llavors atapeïa la roda donant-li consistència. S'acabava de subjectar amb uns claus anomenats reblons que travessant el cèrcol es clavaven als camons o trossades.

Amb l'escalada i les rodes fetes es podia posar l'eix o fuell amb el piu a la punta per a que no eixiren les rodes i plantar el carro. Llavors es posava el sistema de fre elegit. El més rudimentari era la galga. Es tractava simplement d'un tarranc de fusta que eixint del costat de la barra del carro, passava per costat de fora de la roda i es nuava amb una corda a la part de darrere. Per a frenar calia prémer la galga contra la roda. Més tard ja es va generalitzar el fre de torn per a carros mitjans i la màquina de fre per els més grans. Els dos sistemes tenen en comú el us de dues peces de fusta anomenades socs que frenen el carro al pressionar sobre la roda. Els socs de la maquina de fre són més grans que els de torn i s'accionaven estirant una corda —alguns portaven una palanca—.

Un altre element característic dels carros, sobretot los d'aquesta comarca, és la sorra o soto. Es tracta d'una plataforma de fusta que va penjada a la part de baix del carro per mig d'unes cadenes i porta pels voltants uns sarrions o estores d'espart —també es feien de llata de palma però duraven menys—. Amb la sorra augmentava la capacitat del carro. Quan es volia portar terra, pedra o fem es solia llevar la sorra i es muntaven els entaulats. Es posaven unes taules de fusta d'una contrabarra a l'altra i unes altres pels costats, davant i darrere, si calia. D'un varal a l'altre es posava una barra de fusta anomenada arquillo o travessera —no hi ha que confundir-lo amb els arquillos de la vela—. La seva funció era la d'impedir que el pes forcés els varals cap a fora.

Qui no ha tingut un carro en casa —o pot ser el tinga encara—, al pati tirat o en un racó guardat. Que em de fer amb ells?: tirar-los, fer-los ascles per a fer foc?; pintar-los i netejar-los i que ocupen un lloc merescut en l'entrada de casa?; o potser un museu seria un lloc més adequat?. Allà cada u amb la seva consciència. Jo, no ho sé. Són retalls del passat, d'un passat que ens ha dut fins a on estem. Ja han fet el seu paper, però crec que si més no, es mereixen un final digne i al menys un lloc en el nostre record. No soc un expert en carros ni molt menys, per tant no he pretès donar-vos cap lliçó des d'aquestes línies. Sols he pretès deixar constància de la existència de paraules i fets que m'han contat els autèntics experts. Carreters vells que han muntat centenars de rodes, i camperols, també vells, que han anat a l´hort amb el carro moltes vegades. Per a tots ells el meu reconeixement i gratitud.