masos del maestrat

Les carboneres

Seguint el meu particular recorregut per les feines antigues, eines en desús, etc., aquesta vegada li ha tocat el torn a les carboneres. El nostre poble no ha sigut un poble de molt de bosc, —Em refereixo a aquest segle i finals del passat— ja que tot el seu terme ha estat ben aprofitat per a l'agricultura. Tot i això, s'ha produït carbó, i especialment arran de les gelades del 46 i del 52 quan va aprofitar-se la llenya procedent de les oliveres, garrofers i ametllers morts. Alguns carboners que tenien una dedicació més exclusiva es desplaçaven, per a fer carbó, als grans carrascars dels Ports-Maestrat. La zona compresa entre les poblacions de Morella, Ares, Catí i Vallibona era una de les més importants en quant a producció i qualitat de la Comunitat Valenciana. Encara ara, els qui ens agrada recórrer les nostres comarques a peu, podem endevinar el gran bosc que hi havia abans de talar-lo. Poc a poc es va recuperant.

El procés de fer carbó vegetal no és altra cosa que llevar-li l'aigua que conté la llenya mitjançant una combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes té el mateix poder calorífic. Fan falta uns quatre kg. de llenya per fer-ne un de carbó. La seva utilització va ser molt variada. S'aprofitava, sobre tot, per a ús domèstic en cuines i brasers, però també servia de combustible per a motors de tot tipus, fins que els nous sistemes energètics com l'electricitat, el gas o el gas-oil s'imposaren a partir del anys 60.

De carboneres hi havia de diferents tipus. En parlarem de les més corrents, les de planta rodona amb ullal. Primer que res calia tallar i preparar la llenya convenientment. Als carrascars es solia talar els arbres arran de terra amb destral. Si es tractava d'arbres cultivats —oliveres, garrofers i ametllers— s'arrancaven d'arrel per a poder sembrar-ne altres. En tenir la matèria prima preparada es feia el sòtol de la carbonera. En un lloc a ser possible arrecerat del vens dominants, es procedia a netejar el terreny i anivellar-lo. Depenent de la grandària que es volia fer la carbonera —també anomenada sitja o pila de carbó—, l'esplanada tenia que ser més o menys gran. Una carbonera podia tenir uns 6 metres de diàmetre per 2 o 3 d'alçaria i eixien uns 4.000 kg. de carbó. No obstant, les dimensions eren molt variables; mentre es feien grans carboneres que podien produir més de 30 tones de carbó —sobre tot a la part de València—, se'n feien altres de xicotetes amb una producció de menys de 200 kg. Aprofitant el desnivell del terreny o bé recolzant alguns troncs entre ells, es construïa la barraca a on dormia el carboner. Sempre prop de la sitja, per a tenir-la vigilada no es podia dormir tranquil mentre durava la combustió. Les dones dels carboners solien anar a fer-los el menjar si estaven prop del poble o del mas, o es quedaven a viure en la cabanya si estaven lluny.

Amb la llenya preparada i el sòtol anivellat calia bastir la carbonera. Es començava per la base, lo que s'anomenava fer el llit. Si havia llenya prou grossa, com soques o troncs, es posaven contra el terra i servien de llit a la resta de branques. En el cas de mancar la llenya grossa i sobre tot en carboneres menudes, es feien llits elevats utilitzant branques llargues posades damunt de pedres. El motiu era que la llenya que tocava a terra no solia fer-se carbó i tenien que procedir després a fer el recuit —així s'anomenava al procés de fer una carbonereta xicoteta per a coure les restes de llenya que no s'ha havien fet carbó—. Els troncs s'anaven arreglant de forma circular, deixant un espai rodó d'uns 40 cm. al centre, anomenat l'ullal. La llenya més grossa es posava baix i al centre, per a anar posant cap a munt i cap a fora les branques més primes. Era important, sobre tot, que en la construcció no hagués massa escletxes per on poguera passar molt d'aire, la qual cosa faria que es cremara massa la llenya. Alguns carboners diuen que la llenya grossa té que anar al cantó del sol, ja que la calentor d'aquest fa que la sitja tinga més tiro cap aquest costat. Altres diuen que ells posaven la més grossa a la part que el nivell del terreny era més baix, assegurant que era ací on es coïa abans. Tal volta tots dos tinguen raó, ja que al fer les carboneres al recer del vent dominat —que en la nostra comarca és del nord—, la part baixa del terreny solia coincidir en el sud o cantó del sol.

En tenir tot el munt de troncs i branques arreglat, el següent pas era el de cobrir-ho tot amb terra. Damunt la llenya es posava una capa de fenàs o qualsevol tipus de brossa que hi hagués en les proximitats, fins i tot la remulla dels arbres tombats feta a gavells i després d'haver estat uns dies amb pedres damunt per a compactar-se. Aquesta brossa tenia la missió d'impedir que la terra caiguera dintre de la carbonera. Si la terra estava assaonada es recobria millor i no s'esmunyia. De vegades, si tenien aigua a prop, banyant la terra aconseguien que no caiguera cap als costats. En carboneres grans m'han parlat de dos mètodes de fortificar-les. Un, més utilitzat en els camps de cultius, era fer una valona. Consistia en fer un o dos cordons de rames o sarments entrelligats i apuntalats amb pitges per tota la volta. L'altre, més utilitzat en el carrascars, consistia en fer una paret de pedra per la volta de la carbonera, fins a mitja altura. Els dos mètodes perseguien evitar els esmunyiments de terra cap avall, sobre tot en cas de fortes pluges. Em contà un carboner que, quan plovia fort, tenien que afegir terra lo més eixuta possible damunt de la sitja per a que no es destapés. Una volta va tenir que traure la terra de dintre de la barraca de dormir. En la part baixa, i per tot el voltant de la carbonera es feien amb dues lloses verticals i una sobreposada les espieres —també anomenades boteres o gateres—. La seva missió era la de deixar entrar més o menys aire a l'interior per a dirigir la combustió. També es construïa una escala amb pedres i troncs entrecreuats per a poder pujar damunt.

Una volta bastida tota la carbonera es procedia a botar-la. Es feia tirant una argelaga encesa per el forat de l'ullal i uns cabassos de llenya prima darrere. Quan el foc ha agafat força en l'interior de l'ullal, es tapa la boca amb una llauna i terra damunt i es fan uns forats anomenats fumassols al cap d'amunt de la sitja, tots a la mateixa altura. Hi ha que destapar la boca de l'ullal i tirar llenya dintre totes les vegades que faci falta —podia ser unes quatre durant el dia i unes tres per la nit—. A aquesta feina es diu donar-li menjar. La calor del foc es dirigia cap als fumassols oberts. El fum que ix per aquests és en un principi blanc i tèrbol. Quan comença a carbonar-se el fum es torna més clar i d'un color blau. Aleshores és el moment de tapar els fumassols i obrir-ne uns altres més avall. Si no es tapen quan cal es cremaria massa el carbó. El carboner va dirigint la combustió cap a la direcció desitjada mitjançant les espieres i els fumassols. La carbonització es té que produir de dalt cap a baix i a la mateixa altura per tots els costats. De no ser així hi ha que corregir-ho. La llenya al tornar-se carbó perd volum, per lo que tendís a enfonsar-se una mica. Si en algun lloc s'enfonsa massa hi ha que llevar la terra, reposar llenya i tornar-ho a tapar. Les fortes pluges i el vent distorsionaven molt el procés de combustió. En arribar el foc a les espieres, aquestes es van tapant, i quan totes estan tapades, el carbó ja està fet.

Una variant és la carbonera sense ullal, o en ullal menut. Tenen al centre de la part superior un xicotet ullal per on s'encenen. Al estar el foc dalt comencen a carbonar-se de seguida. Se'ls dona menjar per on elles u demanen —per els llocs on s'enfonsen més—. Aquest tipus de carbonera s'acaba de coure més ràpid, però necessiten molta més vigilància.

Una volta el carbó fet s'utilitzaven dos mètodes per a desmuntar la sitja. Uns deixaven tots els forats ven tapats i esperaven uns dies a que el carbó es refredara. Uns altres començaven a desmuntar-la el mateix dia o al següent de haver-se acabat de coure's. Amb l'ajuda d'un rastell o una llegona anaven traient carbó de la part baixa i l'escampaven pel voltant per a que es refredes. Hi havia que vigilar que no revifés, i en cas de fer-ho apagar-lo de seguida amb aigua o terra. Després es posava en unes sàrries d'espart —solien pesar entre 40 i 80 kg. segons la seva grandària— i es tapava per damunt amb rames primes per a que no caigués durant el transport. Allà pels anys 40, a un carboner li pagaven dues pessetes l'arrova per fer carbó i aquest es venia entre una i dues pessetes el kg. Tot el procés solia durar uns 15 dies.

He sentit moltes vegades contar vivències de feines dures del passat, quan la falta de maquinària feia que moltes feines requerien un gran esforç humà, però algunes de les contalles que m'han explicat els diferents carboners que he parlat —alguns del poble i altres de fora—, m´han impressionat. Per anomenar-vos alguna us diré per exemple que un d'ells estigué fent carbó pels carrascars de Morella. Acompanyat de la dona i d'una filla, que a penes contava el mes d'edat, vivien en una barraca excavada en un ribàs, amb el sostre fet de troncs amb fullatge de carrasca damunt i recoberta de terra d'un sòtol de carbonera vell —em deia que era la millor per a no deixar passar l'aigua—, i un feix de rama atapeïda per porta. Dintre tenia fumeral per fer foc i unes lliteres fetes amb barres per a dormir aïllats de la humitat de la terra. "Per al carboner, quant més roïn era el llit millor, ja que així es despertava més sovint i tenia la carbonera més vigilada. Jo he arribat a dormir amb coixí de pedra", em comentava orgullós del seu ofici passat.

Un altre carboner em contà que també es dedicava a fer llenya, i una vegada arrancaren entre dos homes una olivera que va traure més de 10.000 kg. de llenya. Quan li vaig preguntar si utilitzaven algun aparell per a estirar l'arbre o si l'estiraven amb algun animal, es quedà mirant-me amb mitja rialla, disculpant la meva ignorància, i em digué que per a arrancar arbres no s'utilitzava altra cosa que una bona aixada per a fer un clot bastant gran per la volta de la soca, una serra per a tallar les arrels que anaven apareixent, un perpal de fusta o de ferro per a fer palanca i la força i la manya d'uns homes braus com ells mateixos.

No obstant la duresa d'aquesta feina i la comoditat de les seves vides actuals, tots ells m'ho contaven amb alegria i enyorança d'aquells temps. Suposo que, recordant la seva joventut, quan la fortalesa i les ganes de eixir endavant es feien vèncer qualsevol obstacle. Ara, amb diners a la butxaca i una vida còmoda, tenen un obstacle més difícil de vèncer: el de la vellesa.