masos del maestrat

La Pobla del Bellestar i la rambla de les Truites. Ricard Pitarch Garcia. 2024. ISBN 978-84-19606-83-9

11. La vida a la Pobla al voltant de l'any 2020 (pàg.115)

Van acabar les gallines i els conills
i van vendre les ovelles, els bacons i el matxo,
i un bon dia van tancar la porta per anar-se'n on hi havia treball,
jornal per sobreviure i un futur per als fills i les filles.

Aquells homes i aquelles dones que havien domesticat el paisatge aspre d'aquestes terres i muntanyes ja no hi són. Van obrir unes senderes que sense el seu tragí s'han perdut. Van construir multitud de parets de pedra seca per delimitar els bancals, les serrades i els tancats; també els marges que sostenen unes llastres i bancals als llocs més sorprenents. Uns marges que ara mosseguen les solsides per on la terra s'esmuny, mentre els masos que van edificar, abandonats, es desfan amb el pas del temps davant dels nostres ulls. Les séquies, que reconduïen l'aigua a les basses perquè els molins hidràulics tragueren el seu profit dinamitzador, regaven els horts o simplement servien per fer la bugada, s'han assecat, estan semiderruïdes, soterrades pels sediments o esbroquellades pel pas del ramat. Les basses costa reconèixer-les. Els molins porten mig segle sense moldre, la pols blanquinosa de la farina que els recobria del dia a dia, ara és pols grisenca, acumulada pel pas dels anys. El bosc recupera l'espai perdut, la vegetació està assilvestrada i els herbassars i els esbarzers s'estenen per tot arreu, a la primavera i a l'estiu.

S'han perdut els noms. Les ferramentes de treball porten temps abandonades, només se n'ha recollit una mostra als museus i els camps estan erms. Els horts ja no es reconeixen. Les cases, deshabitades des de dècades, es mantenen en peu, algunes amenacen de caure i els camins s' esborren. Uns carrers sense vida, sense rialles ni plors, ni veus de xiquets, unes olors que ja no estan i uns personatges i oficis que han desaparegut. Tot un cúmul d'emocions que resten íntimament en un racó molt especial del cor dels antics pobladors quan tornen a la Pobla o als masos del seu voltant.

Ja no abunda la dringadissa del so de les esquelles, perquè només una rabera ix cada dia a pasturar, però encara podem sentir el bel dels corders al pati del corral que hi ha darrere de l'església o al costat de ca Carlets. Les gallines ja no van pel carrer ni se'n sent l'escataineig, però sí el quiquiriquic d'algun gall a trenc d'alba. Tampoc s'hi veuen gossos, perquè els pocs que hi ha estan tancats i només en sentim els lladrucs quan detecten la nostra presència.

No resulta gens ni mica estrany trobar unes quantes vaques de raça llemosina o xarolesa pasturant pels voltants, als clars de les àrees boscoses de pinars, carrascars o roureda i remugant ajagudes a les pastures que substituïren els conreus a les darreries del segle XX. Tampoc resulta extraordinari ataüllar un reduït ramat de cabra muntesa pasturant pels voltants o creuant la carretera, així com algun exemplar de cabirol que s'acosta a beure a la rambla.

El ramat equí de treball ha desaparegut i algunes de les funcions que realitzava -que actualment les duu a terme el tractor amb els seus complements (per llaurar, sembrar, amb remolc per transportar herba, llenya, fem...) i altres maquinàries més específiques, com la de segar l'herba, la màquina recol·lectora de cereals, el molí per moldre els cereals i altres feines que es feien, simplement s'han extingit. Va passar el temps en què les trilladores van suposar un gran invent; aquelles màquines que s'instal·laven a l'era i tanta feina estalviaven, transformaven les garbes de cereals en sacs de gra que anirien al graner. La palla, amb una empacadora acoblada darrere de la trilladora, acabaria convertida en bales en forma de prisma rectangular que s'apilarien i serien un bon complement alimentari per al ramat de les ovelles, matxos. burros... a l'hivern.

Ens pot atraure el rauc de les granotes a la bassa del molí que encara té aigua, o a la mateixa rambla quan l'aigua queda entollada i difícilment aguanta l'estiu, a l'espera de recuperar-se amb les pluges del setembre i la tardor.

Només un o dos fumerals trauen fum alguns dies de l'any, fum que s'enlaira cap a un cel blau o gris, però cada vegada més ratllat pels solcs del fum dels avions.

Es va aturar l'extracció de grava perquè ja no en quedava, però durant aquesta última dècada una pedrera d'extracció de lloseta (pedra calcària que es fragmenta fàcilment en lloses que s'utilitzen en la construcció) ha canviat l'aspecte de les serrades que estan entre les terres del molí Nou i la carretera a l'Anglesola.

S'han remodelat o redistribuït les dependències d'algunes cases i, per tant, n'han millorat notablement l'aspecte. Altres han estat reformades. També s'han canviat alguns teulats per allargar-los la vida unes dècades més i evitar que comencen a enfonsar-se. Podem dir que només alguns edificis de corrals o pallisses han començat a desteular-se i, per tant, el procés de degradació és difícilment reversible. Trobem una casa rural gran, Masía Matutano, que disposa de sis habitacions d'alt nivell i confort perquè unes quantes persones puguen passar-hi uns dies abstretes per l'encant del lloc.

L'escola està "desocupada" des de l'any 1969 quan va deixar de complir la seua funció. Després de ser reformada, es va utilitzar per a campaments d'estiu. Actualment disposa, a la planta baixa, d'una cuina i uns lavabos, a més d'una gran sala per fer activitats i, al pis de dalt, hi ha lliteres. Però porta dècades oblidada i tancada tot I'any. En la dècada de 1980 es van fer millores per dotar d'aigua corrent i electricitat les cases de la Pobla. Alguns pals metàl·lics, el cablejat sota els ràfels i les caixes buides dels registres de consum elèctric en moltes cases, són el testimoni d'una actualització energètica que va arribar tard, quan l'èxode rural havia deixat quasi sense veïns el llogaret.