Mas d'Amela
(publicat revista Tossal Gros n.201 any 2022)
El Mas d'Amela situat al nord del terme de les Coves, al costat mateix del terme de Salzadella, no sempre ha tingut este nom. Fins a meitat del segle XVIII s'anomenava Mas de la Font de la Figuera, i en alguns llocs apareix també com a Mas de Damunt de la Font de la Figuera.
Per parlar-ne un poc de la seua història cal que entenguem primer que era el domini útil i el domini directe sobre unes terres o un mas. El domini directe o major el tenia el propietari del mas, adquirit per herència, compra, adjudicació, etc. i podien viure al poble, o en alguna ciutat o capital, solien tindre varis masos o propietats, i establien els masos a llauradors que eren els que treballaven i vivien al mas. Pels segles XVII i XVIII s'utilitzava molt l’establiment emfitèutic, que consistia en arrendar el mas per a sempre, a perpetuïtat, sempre que es compliren les condicions del contracte, especialment la de pagar la renda corresponent cada any. Este llaurador que li establien un mas en emfiteusis tenia el domini útil. Este domini útil passava als descendents, hi ha masos que van tindre una mateixa família durant generacions i generacions, i també es podia vendre amb el permís del posseïdor del domini directe.
El domini útil influïa molt en els noms dels masos, ja que molts d'ells solien agafar el cognom de la família que estaven al mas en règim d'emfiteusis. El motiu de no agafar el del posseïdor del domini directe és clar, com que solien tindre més d'un mas, tindrien els noms repetits.
El Mas d'Amela és un dels masos del terme de les Coves que millor podem observar estes diferencies entre els posseïdors dels dos dominis, ja que he pogut seguir una línia més o menys definida, encara que amb moltes llacunes, tant dels propietaris directes com dels emfiteutes, i posteriorment dels arrendataris. En l'esquema adjunt podeu anar seguint els noms.
La primera referència que tenim és la venda del mas que van fer els consorts Pedro Guasch i Esperanza Pla a favor de Miguel Cifre davant del notari Pedro Bonet l'any 1651. Esta referència apareix citada en un document de 1820 del notari Juan Bautista Peñarroya (AHPC), del que parlarem un poc més endavant.
El següent document que trobem és de l'any 1729 (notari Josep Miró AHNM). Els propietaris del domini directe estableixen el mas en règim d'emfiteusis a Jaime Amela, llaurador de Morella. En els posteriors anys el mas agafa el nom del cognom de l'emfiteuta, i passa a anomenar-se Mas d'Amela. La renda que acorden és de 5 cafissos de blat (uns 720 kg) que haurà d'entregar cada any al mes d'agost, més 1 arrova d'oli, esta arrova sols els anys que tingue collita al mas.
"[...] nosotros Geronimo Fausto de Bas Generoso y Thomasa Cifre consortes de la villa de Morella [...] damos y concedemos a censo y treudo perpetuo para siempre jamas y para siempre mejorar y en nada perjudicar, a uso y costumbre de buenos enfiteutas a Jayme Amela labrador de la dicha villa de Morella vecino y morador, presente y aceptante y a quien su derecho tuviere y representare, una macia con todas sus tierras olivar y dehesas dicha y nombrada la macia de la fuente de la higuera, sita y puesta en el termino de la villa de las Cuevas [...]".
Jaime Amela, tot i donar-li el nom que ha perdurat al mas, no va tindre molts anys el domini útil. Així l'any 1742 (notari Josep Miró AHNM) el va vendre a Jacinto Sales, que ere fill del Mas d'en Rieres. Però tampoc li va durar el mas a Jacinto, i sols quatre anys després va tornar a vendre el domini útil a Jaime Fabregat, era l'any 1746. Els Fabregat ja van durar varies generacions al mas, primer com a Fabregat i després com a Salvador. Provenien de Benassal, i un germà de Jaime va nàixer a les Coves, ignoro si potser ja van ser llauradors subcontractats per Jaime Amela, o eren treballadors d'algun altre mas.
L'any 1776 el domini útil passa a la viuda de Jaime, Eulalia Solsona, i al seu fill Jaime Fabregat Solsona (notari Joaquin Noguer AHNM). Ací encara anomenen d'un forma oficial el Mas de la Font de la Figuera, però evidentment la gent ja el coneixia feia dècades com el Mas d'Amela.
"[...] Geronima de Bas y Febrer, doncella, mayor de veinte y cinco años, vecina de esta villa de Morella [...] me hallo posehendo, en quanto al dominio mayor y directo, una macia con sus casalicios y tierras asi cultas como incultas, nombrada de la Fuente de la Figuera, sita en el termino de la villa de las Cuevas [...] con el derecho de percibir anual y perpetuamente de sus emfiteutas cinco caices de trigo de buena calidad [...] y el dominio util de la precitada macia, con el insinuado cargo, ha recaido por justos titulos en Eulalia Solsona, viuda de Jayme Fabregat el mayor, y en Jaime Fabregat segundo labrador su hijo, vecinos de la referida villa de las Cuevas [...]".
Eulalia Fabregat filla del segon Jaime, ere casada en Ventura Salvador de Culla, i en 1816 van vendre el domini útil del mas als propietaris posseïdors del domini directe, que llavors eren Rafaela Bayarri i Bas casada en Julián Piquer i Zaldua. Tot i això Ventura i Eulalia van seguir arrendats al mas. Ja hem dit que l'emfiteusi era un arrendament a perpetuïtat, llavors al vendre el domini útil van perdre este dret d'arrendament perpetuo, i van passar a un arrendament temporal, limitat a uns pocs anys, i normalment amb pitjors condicions. En el perpetuo la renda se mantenia constants i si la pagaven no els podien fer fora del mas ni a ells ni als seus descendents, i en canvi, en este arrendament temporal, la renda podia ser canviada en vèncer els anys, i els podien fer fora i arrendar el mas a un altra família. Llavors perquè vendre este dret ? (cosa que passava sovint en alguns masos). Normalment la venda estava motivada per deutes acumulades. La renda d'una emfiteusi calia pagar-la tots els anys, tant si hi havia bona collita com si no, i anys de sequera, pedregades, malalties, o altres desgracies solien produir retard en els pagaments i acumulació de deute, fins que arribat a un punt sols podien tindre una xicoteta eixida venent el dret emfitèutic. Tinc constància d'almenys dos arrendaments de 6 anys cada un a Ventura i Eulalia, un en 1817 i l'altre en 1825. No sé si van haver més o no, i tampoc sé l'any exacte que degueren marxar.
Pel que fa al document de 1820 del notari Juan Bautista Peñarroya (AHPC) que he anomenat abans, es tracta d'un expedient per la renovació de les fites d'un assegador. Hi ha un conflicte entre els propietaris del Mas d’Amela i els del Mas d’en Rieres i Molinet, i aporta dades molts interessants per a la història d’estos masos. Uns diuen que el pas de ganaos està pel Barranquet de l’Arítjol i els altres diuen que tenen pas pel camí del Mas d’Amela.
Podem llegir al document: "[...] el Camino asagador desde inmemorial estaba fitado por el Rio de la Fuente de la Figuera; que se introducia al parecer por la Boca del Barranquito del Erichol, y tomando inmeditamente por la derecha, seguia y subia derecho al tosal del Vilar gros, y por la Lloma de dicho tosal arriba, seguia hacia la Lloma de la Lligardera, y hacia el tosal de la Granota; y que el cruzar en la actualidad algunas veces algunos rebaños por dentro de las tierras de su Masia dicha de la Fuente de la Figuera, o de Amela, era solo un abuso que hacian los Pastores por su mayor comodidad, y por la indolencia o fines particulares de los Enfiteutas que habia tenido la Masia, pero sin noticia de los dueños directos. Estando presente Blas Cifre en la representacion de que se ha echo merito, que junto con Tomasa Sales posehen en el dia las tierras por donde se supone estar fitado el camino, y Jose Sales que tambien se presento para impugnar la renovacion de las fitas, opusieron a lo expuesto por Piquer: Que los Ganados pasaban por el territorio de la Masia de Amela, y esto de toda la vida, y no por donde pretendia dicho Piquer, y para probarlo presentaron por testigos a varios pastores y labradores [...]".
El jutge li dona la raó al Piquer i mana que renoven les fites per on diu ell. El camí va perdurar durant molts anys més, i podem confirmar això en un article de Benjamí Barberà titulat "La Font de l'Arítjol" (Tossal Gros 107, pàg.40, any 2006). Benjamí situa la font darrere del Mas del Pla, i escriu: "[...] Tot a frec de la font passa el camí que ens duu a les Vaqueres i al mas del Tirijà, entre d'altres. Malgrat que a hores d'ara roman esborrat, era força emprat per la gent que pujava garbes, banastos de raïm i pataques dels horts vora riu fins a la partida suara esmentada [...]".
Anys més tard hi ha una nova família al mas, es tracta de José Marzá i Antonia Doménech amb alguns fills. Van vindre de Canet entre 1840 i 1855, i van estar al mas durant dos o tres generacions. L'últim va ser José Marzá Moliner, que era conegut com l'auelo "melero" per ser del Mas d'Amela. L'any 1920 està al mas, i en 1925 ja està al Mas de Malagana. D’esta branca del cognom Marzá en parlarem en una propera ocasió, perquè encara que ja no van estar al mas després de 1921, si que van quedar molts descendents per la zona, emparentant en altres masos i al poble.
El motiu de que el 1921 la família Marzá marxés del mas, on havien estat arrendats durant anys, va ser perquè la propietària del mas en aquell moment, Úrsula Pérez Rocher, el va vendre a Tomás Sales Villalonga (que ere de Serratella i estae casat a Albocàsser). En un cens 1925 (AHDC) estan al mas Agustín i José Albalat Bellmunt, dos germans d’Albocàsser, que suposo que deguere buscar Tomás Sales per a que li treballaren les terres.
Pareix que la inversió no deguere funcionar bé, perquè 10 anys després, en 1931, els germans María Milagros i Manuel Sales Centelles, fills de Tomás, van vendre el mas a un grup ampli de compradors, la majoria eren de les Coves, menys una família, els Roig, que eren de Benassal, i van ser els que van comprar les cases i bona part de les terres. A continuació reprodueixo la relació de compradors que apareix a l’escriptura de compra (AFP), i he afegit unes notes entre parèntesis per a entendre millor qui eren.
Compradors 1931: Enrique Roig Tena casat en Carmen Beltrán García (de Benassal, el seu fill Ricardo ere casat en una germana del "Matarreis" i va estar de peó caminer a la casella del Molinet), José Albert Bellmunt casat en Francisca Forés Zaragozá veí de Castelló (cunyat del "Matarreis"), Hilario Barberá Salvador casat en Vicenta Roca Sales (del Mas d'Hilario) natural de les Coves però veí actual de Perpinyà, Bautista Escoí Giner casat en Generosa Albert (pares de Vitoriano), Bautista Salvador Salvador casat en Rosa Escoí Giner (pares de Juan i Lozar), Miguel Salvador Carceller casat en Carmen Salvador Monfort (auelos d’Erasmo i Eusebio), Tomás Marzá Llopis casat en María Francisca Soledad Serret (pares de Jaime i Irine), Baltasar Serret Escrig casat en Prudencia Serret Agut (pares de Baltasar, Vicente i Paca), Francisco Serret Escrig casat en Isabel Brosa Escorihuela (pares de Paco "Brosa"), Bautista Sales Sales viudo (pare d’Amparo Sales Martí), Bautista Sales Beltran casat en Serafina Puig Puig (pare de Juan del Mas d’en Romeu), José Manuel Albalat Bellmunt casat en Vicenta Forés Segarra (auelos de Mari Carmen del Mas de Ramona), Joaquín Salvador Salvador casat en Rosa Sales Beltrán (Joaquín "del Ratllat"), Bautista Raimundo Albert Salvador casat en Josefa Sales Beltrán (pares d’Eladio i Pepita), Joaquín Salvador Villalonga casat en Agustina Giner Mestre (del Mas de Bunyol), Joaquín Escoí Montull casat en Salvadora Escoí Nos (pares de Jaime de la Venta), Manuel Segarra Abad casat en Vicenta Albert Salvador (pares de Trinidad, Humildad i Urbano), Vicente Ferreres Muñoz casat en Vicenta Moliner Albert (pares de Sofia, Evaristo i Vicente), Miguel Ferreres Muñoz casat en Paula Moliner Albert (pares de Carmen la dona de "Refoia"), Francisco Salvador Villalonga casat en Rosa Carceller Barberá (auelos de Ismael, Paco i Milagros), Vicente Puig Puig casat en Caridad Porcar Salvador (pares de Vicente del Mas d’en Groc), Francisco Puig Puig casat en Luisa Giner Mestre (germà de l’anterior, no van tindre fills), María Montull Cheto viuda (auela de Jaime de la Venta), Agustín Escoí Giner casat en Luisa Barberá Roca (auelos de Rosa Elisa), Vicente Escoí Giner casat en Vicenta Albert Rodrigo (germà de l’anterior, no van tindre fills), José Escoí Giner fadrí (pare de Pepito del Mas de Pasqualet), José Pauls Escoí viudo (tio d’Erasmo i Eusebio), tots llauradors i veïns de les Coves menys els dos indicats.
Així descriuen al mas en dita escriptura: "[...] Otra conocida por Masía de Amela y antes de la Font de la Figuera, en la partida de su nombre, de trescientas cincuenta y cuatro hectáreas entre tierra inculta, cultivada y una pequeña parte de regadíos, con una era de trillar y el edificio Masía [...] linda la total finca por el Norte con el término de Salsadella, Sur tierras de la Masía de Sales o Molinet, azagador en medio, Este terreno de Matías Albert, perteneciente al término de Alcalá o lo que es lo mismo hoy con la finca anteriormente descrita, y Oeste el río de la Font de la Figuera [...]".
Pareix ser que Enrique Roig o Tomás Sales l’anterior propietari (no tinc clar quin dels dos, o fins i tot podria ser que els dos ?), per a comprar el mas van emprar diners a Ramón Roig, i com que no van poder tornar-los, van acordar que Ramón es quedaria la seua part.
Així pocs anys després, la part d’Enrique Roig de Benassal va passar a Ramón Roig Sebastiá i la seua dona Benita García Ferrando. Ramón ere del Mas del Rei del terme d’Ares, i van comprar masos al terme de Catí. Van viure al Mas del Rei de Catí (potser va agafar el nom d’ell ?) i al Mas de Jaume Vicent també de Catí. Van donar els masos de Catí a les tres filles, i el Mas d’Amela el van donar als seus fills Ramón Roig García (pare de Josefa, Herminio i Joaquín) i Luis Roig García (pare de Ramonet i auelo de José Luis i Pilar).
Actualment els Roig són els propietaris de les edificacions del mas i de les terres més properes, i els descendents dels compradors de 1931 ho són de la resta de terres.
Arxius consultats:
AHPC.- Arxiu Històric Provincial de Castelló;
AHDC.- Arxiu de la Diputació de Castelló;
AHNM.- Arxiu Històric Notarial de Morella;
AMSM.- Arxiu Municipal de Sant Mateu;
AMCV.- Arxiu Municipal de les Coves de Vinromà;
AFP.- Arxiu familiar propi;
Fonts orals per als nom més recents;