El Mas del Corral de Jupa
(publicat revista Tossal Gros n.174 any 2017)
Al cap d’amunt del terme de les Coves de Vinromà està el Corral de Jupa. Abans de ser mas, les seues terres i corral formaven part del Mas de Nàsio, del terme de Salzadella. El Mas de Nàsio té les seues cases dins del terme de la Salzadella, però abans tenia prou terra dins del terme de les Coves (incloïa ademés de l’actual Corral de Jupa, totes les terres del Buscarró). En 1815 els germans Francisco Ferrer i Vicente Ferrer, fadrins i veïns de Sant Mateu, propietaris del mas, el deixen en el seu testament a Juan, Blas, Agustín, Felipa i Agustina Montull, germans veïns de la Salzadella i fills de Felipe Montull i Joaquina Pavia. Agustina va morir en 1817 i Agustín va cedir més tard els seus drets sobre el mas al seus tres germans restants. Les terres no les treballaven ells, solien tindre el mas arrendat.
L’any 1839 firmen un conveni els germans Blas, Juan i Felipa Montull, esta amb el seu home Vicente Ripoll. Diuen que són propietaris proindivís del Mas de Nàsio, i ara han fet tres parts, de les quals li ha tocat a Blas la part del mig, a Felipa les terres que estan en la part del Pou d’en Tafarra, i a Juan li ha tocat la part del corral i les terres immediates a ell. I és en esta partició on naix el nou mas del Corral de Jupa.
En la part que li ha tocat a Juan diu que ja hi ha un corral. Potser tinguera també alguna xicoteta casa o caseta annexa per al pastor, però no deguere ser molt gran, perquè sinó l’hagueren anomenada en la partició. En 1843 Juan arrenda tota la terra de la seua part i el corral a Joaquín Salvador, llaurador, que llavors era veí de la Serratella, però el seu pare i el seu auelo eren del Mas dels Calduchs. I és durant estos anys quan suposo que es van anar edificant les cases i ampliant les construccions del mas, ja que Joaquín i la seua dona Rosa Barberà van vindre a viure ací a les Coves.
Este arrendament va durar prou anys, i durant prou generacions. Uns 50 anys després, en el cens de 1895, apareixen com a cap de família al mas, Joaquín Salvador Barberà i Francisco Villalonga Marín, que són fill i cunyat del primer Joaquín. I també la propietat havia canviat, ja que Juan havia mort en 1857, i ara el mas és dels seus hereus.
En 1899, Peregrín Montull Serrat, un dels fills de Juan, llaurador i veí de la Salzadella, té la major part del mas, i la ven a Vicente Prats Puig, curtidor de pells i veí de Tírig. Més tard emparenta amb la família Traver de les Coves, i els seus descendents van ser propietaris del mas fins fa pocs anys.
Hi ha una bona anècdota, relacionada amb este Peregrín Montull, que no vull deixar de contar-vos. Ell va casar amb Clara Guasch Querol, i van tindre al menys a 7 fills. A tota esta família de fills i descendents de Peregrí se’ls coneixia i coneix com els Peregrins o Pelegrins. A finals del segle XIX i principis del XX va haver un fort augment demogràfic, i això va suposar que molta gent tinguere que marxar a buscar-se la vida per altres llocs. I això va fer un dels nets de Peregrí, anomenat Daniel Montull Segura. Amb escassos 18 anys va agafar un vaixell i va fer cap a Mèxic.
Allí va entrar a treballar en una empresa de fabricació de mistos, i al cap dels anys, per sort o per la seua capacitat emprenedora, va aplegar a ser el principal propietari de l’empresa. En la web http://www.lacentral.com.mx/index.php/nosotros/historia-de-la-central/ en 1910 podem llegir: "En esa época, un joven español de nombre Daniel Montull Segura comienza a colaborar con la compañía iniciándose como representante de ventas de la empresa y dando impulso al crecimiento de La Central." I en 1940 llegim: "Ya como director General de La Central, el señor Don Daniel Montull diseña una novedosa cajetilla de cerillos, con el nombre comercial de Clásicos de Lujo, que con el paso del tiempo llegaría a ser, por su perfecta definición, la caja de cerillos más importante del mercado."
En 1918 es va casar amb Carmen Vallés Gual, de Mataró, també emigrant, i van tindre 4 filles. Una es va morir de molt xicoteta, i les altres tres van emparentar en les famílies Arango, Barroso, i Servitje. Estos darrers, els Servitje, havien aplegat a Mèxic procedents de Barcelona en 1904, i havien fundat la seua pròpia panaderia. Lorenzo Servitje va casar en Carmen Montull, i amb l’ajuda del seu sogre Daniel Montull, va potenciar el negoci del pa, i va fundar la panificadora Bimbo. Actualment Daniel Servitje Montull, fill de Lorenzo i net de Daniel, és el president de la multinacional Bimbo, i la seua família està entre les 5 o 6 fortunes més important de Mèxic.
Coneguda és per tots la Plaça Mèxic, a la Salzadella, que es va fer amb finançament de Daniel Montull i Tomàs Molins (un altre emigrant que li van anar bé les coses per Amèrica).
Podeu ampliar la informació en les webs http://mayores.uji.es/blogs/antrop/2012/05/12/3941/ i http://www.grupobimbo.com/Code/templates/prensa/landing_daniel_servitje.html
Tornant al mas, al Corral de Jupa, com he comentat abans, al cens de 1895 vivien allí Joaquín Salvador Barberà i Francisco Villalonga Marín. Joaquín va casar primer en Josefa Nos Granell i no sé si van tindre fills, i després de quedar viudo va casar en Leocadia Carceller Puig, de la Teularia, i van tindre al menys 8 fills. I pel que fa a Francisco Villalonga era casat en Maria Vicenta Barberà Moliner, i tinc localitzats al menys a 6 fills. Vos adjunto un xicotet arbre genealògic de les dos famílies, per a orientar-vos millor.
Al cens de 1932 ja apareixen 3 cases. Bautista Salvador Carceller, Vicente Salvador Carceller (germans fills de Joaquín), i Miguel Ferrer Garcia casat en una neta de Francisco.
Al padró de 1940 segueix amb 3 cases: Miguel Ferrer Garcia en una, el seu gendre Pascual Fores en un altra, i José Sorlí Eroles, que va vindre de Cervera, en la tercera. La família dels Salvador ja no estaen al mas.
Al padró de 1970 sols queda una casa habitada, la de Vicente Ferrer Carceller i la seua família, que treballaen una part del mas. Els meus sogres José Tosca i Felicita Zaragozá portaen l’altra part, però ja vivien al Mas d’en Rieres.
En l’actualitat al mas no viu ningú, però el treballen Joaquín Ferrer una part, i Antonio Salvador l’altra.
