masos del maestrat

Les sénies

Ajupit a la vora del reguer, veien com navegava l'esquifit vaixell fet amb una fulla de canya, o fent carreres de caragols que eren arrossegats per l'aigua, passava les hores mentre els meus agüelos regaven les pataqueres, les tomateres, o uns solquets de fesols. El mosso sonava -cleinc, cleinc, cleinc- mentre la somera no parava de voltar. Açò fa ja uns quants anys, els suficients per a que l'hort estiga erm, el reguer trencat i la sénia abandonada. Aquesta sénia, com tantes altres en tot el terme, han passat de ser el tros més mimat del llaurador a ser un dels més abandonats. No és signe de decadència tot açò, simplement són uns altres temps. Els menuts quadres d'hort, on a penes podia girar el matxo, d'on es treien les hortalisses per al consum familiar, s'han anat quedant menuts per a l'ús comercial que hi volem fer. El fet de tindre un bon pou, en gran quantitat d'aigua, ha ajudat a l'abandó de moltes sénies. Encara queden algunes de treballades -han substituït l'animal de tir pel motor-, però no són la majoria ni molt menys. En contrast, es poden veure grans tomaterals o bajoquerals en bancals que abans eren cereals o vinya.

Esquema d'una balança per a regar.

Lo què ja no podem veure és una sénia regada amb matxo -entre altres motius perquè, si no estic equivocat, ja no queda cap matxo al nostre poble-. És aquest tipus de regadiu al què em referiré en aquest article. El seu origen es perd en el temps, en la necessitat de robar-li l'aigua a la terra, de regar per a obtenir més aliments. Encara que a les nostres terres les implantaren els àrabs, pareix ser que aquests ho aprengueren de l'antic Egipte. Per a traure aigua del riu o de basses de poca profunditat, utilitzaven un aparell que consistia en una barra llarga amb contrapès -sac d'arena- en una punta i un recipient -pell de cabra- en l'altra. Encara ara es pot veure algun "shaduf" -nom egipci- al llarg del Nil. Ací, aquest sistema de regar s'anomenava balança -també poalanca-, i cap als anys 30 ó 40 quedaven algunes regant en els barrancs del terme de Les Coves. A pesar dels anys i de la distància, no es diferencien en molt de les egípcies. Es feia un clot d'uns dos metres de fondo, a on s'arreplegava l'aigua del barranc o d'algun aiguamoll. Després es plantava una bona barra, a poder ser d'olivera, -és una de les fustes que menys es podreix- a la vora de la bassa. Damunt d'aquesta, i subjecta per un clau creuat, hi havia la segona barra que quedava mòbil i era la que es balancejava. Una pedra posada a la punta de darrere feia de contrapès, i encara que calia fer força per a baixar el poal dins del clot, ajudava i molt a l'hora de pujar l'aigua per a abocar-la al reguer. Aquest sistema, a part del gran esforç que tenia que fer la persona que regava, no servia quan l'aigua tenia que traure's de més de 2 ó 3 metres de fondària.

Llavors s'utilitzaven les sénies. Aprofitant la força dels animals -cavalls, matxos, burros, inclús bous- es podia traure aigua en molta més quantitat i des de molts més metres de fondo. Les sénies aprofiten l'aigua de les capes freàtiques que en algunes zones -sobre tot prop dels rius i barrancs- descorre a poca profunditat. El pou on s'arreplega l'aigua, és part indispensable de la sénia. La paret exterior tots la tenen circular, però en l'interior hi ha de dos tipus. Uns són rectangulars des de la base fins a dalt. Aquesta forma li dona molta consistència i fortalesa a la paret -ja que és molt més grossa-, però tenen l'inconvenient de tindre poca capacitat d'emmagatzemar aigua. Els més abundants al nostre terme són els altres. Tenen la base circular i molt més ampla que els anteriors. En la part alta es fan estrets i rectangulars mitjançant dos arcs escarsers. No cal dir que tenen que estar ben paredats per a suportar la gran humitat de l'interior i tot el pes de la part de dalt de la sénia. Encara que les mides són variables depenent de pous, generalment solen tindre un diàmetre d'uns 4 metres en la part circular -sense comptar les parets-, uns 4x0'9 metres en la part rectangular, i entre 8 i 12 metres de profunditat. Les parets tenen que pujar més que el nivell de la terra -solen sortir entre 1 i 3 metres-, per a que l'aigua puga arribar a les parcel·les més altes que es vulguen regar. A aquest tros de paret visible se li diu la mota de la sénia i damunt està el caminal -en alguns llocs es diu andador-, que és per on passava l'animal al voltar la sénia. També hi són les dues parets on es subjectava la roda en les de fusta i els travessers que aguanten els engranatges en les de metall.

Secció lateral d'una sénia de fusta.

La maquinària de les sénies antigues -morunes- consistia en dues rodes de fusta, les quals portaven unes estaques creuades per a transmetre's la força a mode d'engranatge. La primera roda estava horitzontal, subjecta per un eix del qual eixien les barres per a estirar l'animal. De la segona, en posició vertical, penjaven el rest -dues cordes d'espart paral·leles- i els cadufs. Aquests recipients eren de fusta o de terra cuita i, lligats al rest, eren els que pujaven l'aigua. En aplegar a la part superior de la roda, els cadufs es buidaven dins de la pastera -o naquera-. Des d'ací, l'aigua ja passava pel reguer -paret de pedra coronada amb teules capgirades- fins a ser distribuïda pels diferents quadres d'hort. Aquestes sénies amb les rodes de fusta i rest d'espart, donaven molta feina i maldecaps a l'amo. Les estaques es gastaven molt prompte pel continu lliscament i el rest d'espart, pel contacte amb l'aigua, es podria i es trencava. Llavors queien rest i tots els cadufs dins del pou. Crec que per aquest motiu, moltes sénies tenen una cava que els travessa la paret de la mota i per una finestra es pot veure l'interior del pou. D'aquesta finestra, situada molt més baixa que la part superior de la sénia, es podia traure millor la guarnida -d'aquesta manera anomenen en alguns llocs al conjunt del rest i cadufs-.

Roda, cadufs i rest de ferro. A la base dels cadufs hi ha un forat que té dues funcions: deixar eixir l'aire quan el caduf està omplin-se –si els cadufs no bevien bé, s'embolicava els rest–, i deixar eixir l'aigua quan s'acaba de regar. En la roda es poden veure les guies i les orelles. Les guies són les dues peces en forma de M de l'esquerra. Guien al rest pel centre de la roda. En les sènies morunes, les guies eres dues barres de fusta, que eixint de la paret lateral i recolzant-se en un travesser, guiaven al rest d'espart.

A principis de segle, totes aquestes sénies velles de fusta es van anar canviant per les de ferro. Per a fer la conversió no calia modificar en gran part la construcció ja feta. Sols es tenia que fer més amples les parets que aguantaven la roda horitzontal, ja que en les de ferro, els engranatges són d'un diàmetre molt més menut, i per tant no necessiten tant d'espai. L'antic rest d'espart es substitueix per un fet de peces metàl·liques entrellaçades. Els cadufs de fusta o terra cuita per uns de llauna, menys pesats però més resistents. La pastera es fa de rajoles i morter. Les dues rodes de fusta es canvien per una roda metàl·lica que aguanta el rest i per dues rodes dentades que formen els engranatges. En la part superior de l'eix dels engranatges -arbre- tenen algunes sénies la marca del taller de foneria. Les més repetides al nostre terme són: J.Bonet-S.Mateo, Sales-Tortosa, Sendra-Viraroz i B.Traver-Benicarló. Des del cap de l'eix ixen dues barres de fusta. La més prima es diu la guia, ja que a ella va lligat el ramal de l'animal. L'altra, més grossa, porta penjat a la punta el gambal (el gambal és la cadena d'on penja la barra, però per extensió es diu també a la barra), que és una barreta d'uns 80 cm. de llarga a on van enganxats els tirants -dues cordes o cadenes que, una per cada part, van lligats al colleró del matxo-. Una altra peça significativa de les sénies de ferro és el mosso. Consistís en una falca de ferro d'uns 25 cm de llarga, i que és l'encarregada de què la sénia no puga girar en sentit contrari quan l'animal es para o es desenganxa. Al relliscar per damunt de les dents d'un dels engranatges, produís el clàssic soroll que fa una sénia -millor dit, que feia- al regar en animal de tir.

En les sénies que queden treballades, es trau l'aigua per mitjà d'un motor -elèctric o d'explosió-. Les caves de la mota que tenien les antigues sénies, són aprofitades per a situar-los a un nivell més baix i poden així, treballar millor. L'evolució d'aquestes caves és curiosa. Les velles sénies de fusta les tenien pel motiu abans esmentat, però al canviar al ferro es van deixar de fer -el rest metàl·lic ja no queia dintre de l'aigua, i el fer la cava complicava la construcció de la mota-. Després, a partir de l'aparició dels motors, es van tindre que fer en les sénies que no en tenien.

Les peces que formen la maquinaria d'una sénia romanen tranquil·les, quietes, sense demanar pa a ningú. Saben que la seva tasca ja l´han complida. Queden com a muts testimonis de la història d'una terra i d'una gent. De la nostra terra i de la nostra gent. Segurament, serà difícil tornar a sentir el picar del mosso sobre les dents de l'engranatge.

Es feia una mota gran per a poder portar l'aigua a parcel·les més altes. Es pot apreciar també la caseta de la cava, i la rampa per a accedir al caminal.
Interior d'una sènia fotografiat des de la cava. Es veuen els arcs que aguanten la sènia.
Si l'hort estava a un nivell més baix que la sènia no calia fer la mota alta.
Les sènies amb una mota alta, per a resguardar al animal de possibles caigudes, tenien uns pilars de pedra per la volta i barres de fusta horitzontal de pilar a pilar, o una paret com aquesta.
En el cap de l'arbre dels engranatges es pot veure la marca del taller de foneria. Fixeu-vos també en el llindar. Està fet amb un tros de roda de l'antiga sènia de fusta.
Són també corrents les casetes prop de les sènies. Es podien refugiar en cas de pluja, i inclús, passar la nit. Solen tindre un pessebre per a menjar l'animal.
Dues rodes dentades formen els engranatges. Dalt es veu un dels travessers que subjecten l'arbre. A la dreta es pot veure el mosso.
Interior d'una cava. Per la finestra es pot veure l'interior de la sènia.

Enllaç a un vídeo fet els anys 60 a Menorca
--- Sa sinia


Programació web: Juanjo Sales

masosdelmaestrat@gmail.com