masos del maestrat

Els esquiladors

Les comarques del nord de la província de Castelló han sigut tradicionalment bones productores de carn, llet i llana d'ovella. Veure per les nostres serres raberes i raberols d'ovelles sempre ha estat habitual. A les ovelles, en aplegar els dies llargs i calorosos és necessari tallar-los la llana que els ha servit d'abric en l'hivern. Per a aquest menester estan els esquiladors.

Als primers dies de maig s'ajuntaven les colles i començaven la campanya –sempre pels pobles del litoral, on el bon temps arriba abans, per a anar pujant després cap als pobles de l'interior, més gelats–. En les sénies de Vinaròs, Benicarló, Peníscola i Alcossebre hi havien devers els anys 40 o 50 bona quantitat de raberols d'ovelles. Això sí, tots ells de poques unitats ja que les extensions de terra per a pasturar eren petites. Les bones temperatures de la costa feien que prompte prompte ja pogueren esquilar aquestes raberes i per això, els esquiladors començaven per allí. A peu, motxilla al coll, tisores a la bossa, anaven de ramat en ramat pujant cap a la muntanya. En les valls interiors de Traiguera, Sant Mateu, Salzadella o les Coves, la quantitat d'animals per ramat anava augmentant. Raberes de 60 o 80 ovelles eren ja habituals.

Feina dura aquesta d'esquilar. Alçar-se amb el sol, per a estar deu o onze hores en l'esquena doblada, el braç i la mà sense parar de moure les tisores no està a l'abast de qualsevol. En acabar en un lloc, atifells al coll i a peu cap al següent. Es dormia a les pallisses però es menjava bé –cosa molt a considerar, sobretot en els anys de la postguerra, quant la fam sobrava per tot arreu. Era costum, i és encara, que el menjar fos a càrrec del pastor. El dia de l'esquilada, era un dia festiu per a la casa. Es matava un corder, i amb la excusa dels esquiladors es podia menjar un poc millor aqueix dia.

Abans d'esquilar una ovella, s'havia d'empitxolar per a que es mogués el menys possible. Aquesta feina la solia fer el pastor. S'agafava l'ovella, es tombava panxa per a munt i ajuntant-li les quatre pitxoles es nuaven amb un cordell. Agafant-la de les potes, l'esquilador solia començar a tallar la llana per la cuixa i anava avançant cap a l'esquena. Després es girava i es feia l'altra part. Les tisores tenien que mullar-se en aigua sovint, ja que de no fer-ho, la grassa que porta la llana impedia que funcionaren correctament. Un bon esquilador solia fer-se unes 80 ovelles diàries, depenent sempre del tipus d'animal –per la costa, amb ovelles més grans es feien 6 o 7 a cada hora; a l'interior, amb animals més menuts i un poc pelats per les fregades de la vegetació més aspra de la muntanya, es feien 8 o 9 per hora–.

Poc a poc passaven els dies. Els esquiladors de poble en poble, de mas en mas, anaven deixant a les ovelles sense els calorosos vestits, arribant ja cap a les zones més fresques de l'interior. Catí, Ares, Vilafranca o Morella; tots ells, pobles de gran tradició ramadera, tenien ramats més grans. Més de dues-centes ovelles podien trobar-se a moltes raberes d'aquesta zona interior. Entre els masos d'aquests termes hi havia molts que es portaven a mitges, és a dir, els pastors no eren els propietaris del mas i tot lo que replegaven ho tenien que repartir a parts iguals amb els amos. La llana no era una excepció i per lo tant, en acabar d'esquilar contaven els vellons –porció de llana que ix d'una ovella i que podia estar en 1 kg. de mitjana– i es partien. A vegades els esquiladors, al veure l'estretor que patien els masovers, els ajudaven separant part de la llana abans de plegar el velló. Aquesta llana la podien vendre els pastors pel seu conte i no calia repartir-la amb els amos. Abans que les fibres artificials envaïren el mercat, la llana era molt apreciada per a l'indústria tèxtil. Sovint eren els propis esquiladors els que feien de intermediaris entre els pastors i els que compraven la llana. Gran part era enviada a les fàbriques de la part de Barcelona. També es quedava llana per aquestes terres per a fer matalàs i per a la confecció artesanal de mantes i altres peces tèxtils.

Les colles d'esquiladors de la zona no solien entrar a l'Aragó. En aplegar a Vilafranca, ja a les darreries del mes de juliol, s'acabava la campanya i a peu, se'n tornaven cap a casa, amb alguns diners a la bossa i ganes de tornar a veure a la família.

Hi havia que es dedicava de ple al ofici d'esquilar i durant la resta del any esquilava els burros i matxos. Solien portar els animals a un lloc i dia determinat, i allí acudia a esquilar. Els matxos s'esquilaven plantats, lligats a una estaca amb el ramal. L'animal que era aspre i no era suficient el ramal i la brida per a aguantar-lo, se li posava el torcedor. Consistia en dues barretes de fusta paral·leles que es posaven al morro de baix del matxo. Al cenyir les dues peces amb la corda que les unia, li feien mal i no es movia. Antigament s'utilitzaven les tisores per a tot el cos. Podia costar més de dues hores fer un animal. Després de la guerra ja es feia pràcticament tot amb una màquina manual, i en poc més de mitja hora podia fer-se un matxo.

Sols algunes parts com la grenxera –és el pèl de damunt del coll, també anomenat crinera–, la cua o les potes es feien amb unes tisores a postes. El pèl de la cua se'l solia quedar l'esquilador ja que el compraven per a fer raspalls de la roba i brotxes. En alguns lloc, al filar, ajuntant aquest pèl amb la llana d'ovella obtenien un fil més resistent. La panxa sols es feia de tard en tard, ja que a on l'animal suava més era en la meitat superior. Els bons esquiladors feien unes mostres d'adorn en les anques o als costats dels animals. Per a fer-les utilitzaven les tisores; amb elles apuraven més el pèl que havia deixat la màquina i d'aquesta manera quedava la senyal. Les marques duraven uns dos o tres mesos i després d'aquest temps ja es solia tornar a esquilar. La grenxera es feia de cada uns 15 o 20 dies. A vegades, en acabar el matxo, algun propietari deia –”¿Que no em faràs a mi també?”– i pel mateix preu s'esquilava al matxo i a l'amo.

He parlat en passat durant tot l'escrit, però els esquiladors –sobretot els d'ovelles– encara hi són en el present. El clàssic petar de les tisores al esquilar ha sigut substituït pel brunzit de les màquines elèctriques; les pitjades de les avarques dels viatges a peu d'un mas a un altre, pel soroll del vehicles de motor en que es desplacen els esquiladors; les pallisses, per confortables llits de casa; però tot i això, seguis sent una feina molt dura.